La ciutat on hi cap tot un país

Fa poc més de quaranta anys el delta del riu de la Perla (conegut també com a riu de Cantón i actualment Zhujiang) era una basta zona verge on confluïen les aigües d’una immensa conca d’una desena de rius del sud de la Xina, en la província de Guangdong: hi destaquen el Xi, el Bei i el Dong entre els més importants tributaris del riu de la Perla. Aquests sistema fluvial se situa el tercer en el rànquing dels rius més llargs del país (2.400 km) i en el segon entre els més cabalosos, després del Yangtze. De fet, la seva descomunal conca fa mig milió de km2, aproximadament dotze vegades tot el territori del principat de Catalunya i el delta fa una gran badia que separa les ciutats de Macau, Zhuhai Hong Kong i Shenzhen. La ciutat més important i que més s’ha beneficiat durant la història de la proximitat del Zhujiang és la ciutat de Guangzhou, l’antiga ciutat comercial coneguda pels europeus com a Canton, però apart d’aquesta en general a la zona no existien gaire ciutats més amb certa entitat.

Però resulta què a la dècada del 1990, el govern central de la República Popular de la Xina va decidir impulsar un model econòmic agressiu i ambiciós que portés grans indústries a establir-se en aquesta zona (fins aleshores era eminentment rural alternat amb espais salvàtics) fent de pol d’atracció de població nova. [Aquesta afirmació la podeu constatar molt bé amb una doble fotografia espacial feta per la NASA del delta on s’hi veu una foto del 1974 i l’altra del 2013]

Actualment, l’expansió de les ciutats ja existents al delta com Guangzhou o d’altres megaurbs construïdes de bell nou en el delta com Shenzhen està creixent a un ritme tal que ara ja, unint les nou ciutats del delta (descartant HK), la conurbació que resulta assoleix el nombre de població de països com el Canadà, Austràlia o l’Argentina (uns 42 milions d’individus). Individus provinents en gran part de les zones rurals de la Xina interior a la recerca d’una teòrica i virtual vida millor, amb més oportunitats de futur. Les grans empreses i indústries fa un parell llarg de dècades que estan establint les seus i grans centres productors a la zona aprofitant els avantatges que el govern central els ofereix. Aquesta dinàmica ràpida i tant agressiva està comportant diversos problemes que són evidents: per una banda, el que fa pocs anys era un dels pulmons verds més extensos de la Xina, actualment és una de les més descomunals megaciutats del planeta, on s’hi generen milions de tones de residus i on van a parar grans quantitats de recursos bàsics com ara l’aigua potable. Aquest fenomen fa que hagi aparegut, de la nit al dia, un problema mediambiental majúscul que ja ara és tan greu que les autoritats tenen pressa per tal de solucionar aquest repte i revertir-lo en un breu període de temps. Per altra banda, tota aquesta massificació de persones (moltes d’elles provinents de zones remotes) fa que les desigualtats socials creixin a ritme exponencial i que els pocs antics habitants de la regió es vegin desplaçats de casa seva de manera moltes vegades injusta. Per últim, aquesta megalòpoli que espera assolir els 80 milions d’habitants en els propers anys està desbancant economies fortament establertes en el territori com la de Hong Kong, que ja es veu superada per la seva nova veïna, Shenzhen.

Així doncs, el quit de la qüestió serà veure si la Xina pot assumir aquest projecte sense patir i fer patir danys col·laterals severs, sobretot de sostenibilitat. Cal tenir en compte que les nou ciutats que formen la megalòpoli (Shenzhen, Dongguan, Huizhou, Zhuhai, Zhongshan, Jiangmen, Guangzhou, Foshan, i Zhaoqing) estan construïnt a ritme frenètic grans infraestructures dins dels seus límits i entre elles que farà agreujar encara més temes com la qualitat de l’aigua i l’aire i la gestió de residus, apart de la necessitat de materials com ciment, asfalt, etc.

Serà capaç la Xina de, havent ja destruït un dels seus grans espais naturals, poder fer sostenible una ciutat de 80 milions de persones? Ho veurem ben aviat.

 

---