Els fans incondicionals de Harry Potter reconeixeran els exteriors del castell d’Alnwick perquè és una de les localitzacions més representatives de la pel·lícula corresponent al primer llibre, en el moment que el protagonista pren contacte per primera vegada amb el fet de volar sobre una escombra. Aquesta activitat era part essencial d’un esport que practicaven a l’escola de màgia Hogwarts que rebia el nom de Quidditch.
Però aquest castell, erigit al segle XI just prop la frontera amb Escòcia i immortalitzat per pintors romàntics com ara J. M. W. Turner, com és d’esperar, té molta més història que no pas haver estat escenari d’alguna seqüència d’una pel·lícula. Una de les seves històries recents data del 1995 quan Jane Percy va esdevenir duquesa de Northumberland, al nordest d’Anglaterra, just quan el germà del seu marit va morir i ells van heretar el títol nobiliari. Juntament amb el títol van heretar, entre d’altres coses, el castell d’Alnwick, el qual posseïa unes grans extensions de terres, gran part dedicades al conreu de l’avet de Nadal. Llavors és quan la senyora Percy va decidir aprofitar part de les terres per a fer-hi un bonic jardí que fos visitable per al públic. Va contractar un dels grans i més prestigiosos dissenyadors de jardins, el francès Jacques Wirtz, per a la tasca. Fins aquí tot mitjanament normal. Si no fos que la Jane Percy, la nova duquesa de Northumberland, inspirada per alguns dels seus viatges a Itàlia, va decidir destinar una part del jardí a les plantes medicinals per tal de fer pedagogia als visitants sobre el poder guaridor de les plantes. Ràpidament, el que havia de ser un jardí medicinal va virar al contrari; el jardí va acabar sent un jardí on s’hi podien trobar les plantes més metzinoses del món. El projecte, tot i haver canviat una mica de protagonistes i temàtica, va mantenir el seu esperit pedagògic i es va convertir en el primer jardí ‘mortal’ de la Gran Bretanya.
En aquest jardí de plantes verinoses hi podem trobar més d’un centenar de plantes exòtiques o locals que resulten ser potencialment mortals, ja sigui sent ingerides o olorades. Aquest és el cas de plantes de Sudamèrica com la Brugmansia o més autòctones com és el cas d’un tipus de llorer bord o la belladona. També s’hi planten altres tipus de plantes tòxiques més comuns com la marihuana o la coca. Així doncs, és molt important, per a sortir vius de la visita seguir fil per randa totes les indicacions dels guies i els panells informatius. La majoria de plantes no es poden tocar i algunes, fins i tot, no es poden ni olorar. Malgrat els advertiments, cada any hi ha una desena de visitants que acaben sortint intoxicats del jardí per no haver seguit exactament les indicacions.
Una de les plantes estrella exposades en el jardí és, segurament, la brugmansia (coneguda també com a Trompeta de l’Àngel) un potent assassí que també resulta ser un afrodisíac fenomenal. Se sap que a l’època victoriana les dames habitualment en tenien en petites dosis , les quals les feien servir com a droga similar a l’LSD. També era habitual que les consumidores es passessin de la dosi recomanable i acabessin mortes, no abans d’haver experimentat uns quants orgasmes simultanis. Bonica forma de morir, val a dir.
Actualment el jardí mortal d’Alnwick rep la visita de més de mig milió de persones atretes per les seves característiques poc convencionals fent així, d’aquesta, una de les destinacions turístiques més importants del nord d’Anglaterra.
CARTOGRAFIESignotes 